martes, 30 de marzo de 2010



El Fahrenheit 451 parla d'una societat en la qual gent no pensa, actua mecànicament; en què predomina el culte a l'hedonisme pur i dur, en què els poders públics estan només preocupats en entretenir al poble, i en la qual no existeix la llibertat de pensament de l'ésser humà perquè aquesta llibertat (representada als llibres) genera desigs que no poden ser satisfets, o contradiccions que no condueixen a cap veritat irrefutable i impedeixen a les persones assolir la felicitat (objectiu principal de la societat descrita a la novel·la).


La manera d'aconseguir l'objectiu proposat és a través de la persecució dels que posseeixen llibres o de tots els que d'amagat es lliuren al "vici" de la lectura. Aquesta persecució es fa a través d'un cos de bombers amb l'anagrama 451 al casc, que conduint vehicles amb aparença de salamandra, en comptes d’eradicar el foc, es dedica a provocar-lo en aquelles llars on se sospita que algú posseeix llibres. Les mànegues que llancen petroli i els extintors desapareixen per ser substituïts per llançaflames que reduiran a cendres fins a l'última pàgina impresa que caigui a les seves mans.Guy Montang és un dels membres d'aquest cos de bombers que viu feliç fins que coneix a Clarisse que pertorba el seu equilibri, fent que comenci a tenir dubtes sobretot el que li envolta i a plantejar-se preguntes. Un dia durant un servei, sense saber molt bé per què, agafa un dels llibres que havia de destruir i l’oculta sota les seves robes. Aquest gest marcarà la seva vida per sempre ja que començarà a llegir-ho d'amagat i furtivament i ja no tornarà a ser mai el mateix. Però aquest canvi de personalitat també es produeix gràcies al contacte que Montang estableix al llarg de la novel·la amb una sèrie de personatges com podrien ser: Clarisse, la "salvatge" que li altera la seva harmonia; Beatty, un magnífic antagonista que el colpeja moralment a cops de cites; Mildres, la seva no-existent dona; Fader, l'antic mestre de literatura; el Llebrer, la força mecànica i inhumana que persegueix l'home, que fa olor del criminal, que s'abat sense misericòrdia i executa la seva sentència, la llei.


Darrera d'aquest argument, Bradbury amaga una crua crítica a la societat nord-americana de 1953, després d'Hirosima i Nagasaki, quan tant sí com no s’havia que conservar la il·lusió de que el món era meravellós i feliç. I això ho fa a través d'un llenguatge caracteritzat per una alteració de l'ordre habitual de les seqüències, de les metàfores, i fins i tot de les normes d'ús convencionals. Mes que narrar el que fa l'autor de Fahrenheit 451 és expressar, transmetre les idees sense els rígids obstacles del llenguatge per dotar-les d'aquesta extraordinària capacitat necessàries per transmetre el seu devastador missatge.

miércoles, 24 de febrero de 2010

"Aproximacions a uns escriptors fora del corrent"


Josep M. Espinàs en Relacions particulars ens presenta un seguit “d’apunts personals” sobre les relacions que va mantenir amb escriptors com Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra. Espinàs comenta en el pròleg al llibre que “aquests textos no són de crítica literària, encara que aspiren a un cert estil”, sinó més aviat “són aproximacions a uns escriptors fora del corrent”. Aquest escriptors “fora del corrent” se’ns presenten com éssers de carn i ossos, amb les seves virtuts i els seus defectes; no obstant, Josep M. Espinàs no adjectiva la personalitat de cada autor sinó que a través de la història narrada, el lector treu les seves pròpies conclusions sobre els autors retratats. Però a mesura que anem llegint aquestes relacions personals, no només coneixem els autors retrats sinó que alhora anem descobrint la pròpia personalitat de l’autor del llibre: Espinàs se’ns presenta com un home seré, observador, treballador i parsimoniós.

El llibre es divideix en sis parts, una per cada autor, i en cada una d’elles es pot comprovar quin nivell de relació tenia amb cada escriptor ressenyat, des de la trobada anecdòtica o l’intercanvi d’impressions fins a l’estimació o l’amistat. I tots aquest retrats se’ns presenten mitjançant un llenguatge planer i directe, amb un toc d’ironia, en el que predominen les descripcions, trets característics del que podríem denominar “l’estil Espinàs”

La barreja entre retrat, anàlisis i anecdotari de cada un dels autors, ens permet trobar una imatge personal i paral·lela a la visió que el lector en té d’ells. En definitiva, Relacions particulars és observació, anàlisis, tocs d’humor i fets que ens permeten veure, des d’un altre angle, autors representatius de la literatura del s. XX.

jueves, 14 de enero de 2010

Un tranvia en SP, una novela de la cotidianitat.


El polèmic Premi Nacional de Literatura de l'any 2001 recaigut a la novel·la Un Tramvia en SP de l'escriptor Unai Elorriaga ens mostra una història comuna i quotidiana , amb un encant especial cap als seus personatges aconseguint una implicació extraordinària amb el lector. Mitjançant frases curtes i paràgrafs de dos o tres línies, cada frase entra de ple amb missatges carregats de vitalisme, d'un gust pel somni i per la utopia i pel "res no és impossible". El llenguatge s'acosta el poètic per les evocacions d'imatges paisatgístiques, sonores i per arribar als sentiments dels personatges per mitjà d'un estil caòticament ordenat, irònic i humorístic.


Davant tot això, també ens trobem amb una novel·la en la qual es troba a faltar una major continuïtat en els fets que es relaten, ja que es fa difícil no perdre's entre la combinació d'elements reals i fantàstics. La utilització d'una veu narrativa en cada capítol tampoc no s'acaba d'aconseguir; ja que tots tenen el mateix to de la resta de la novel·la i per tant no distingim en ella ni la personalitat, ni l'estil de cada un dels personatges que ens la narren. No obstant això cal tenir en compte que es tracta de la primera novel·la d'Elorriaga i la seva preocupació per explicar les coses d'una manera nova el porta a cometre els errors anteriorment descrits.


La història s'inicia en l'hospital amb Lucas, un ancià malalt d'Alzheimer que somia amb anar a l'Himàlaia i suportar els seus últims anys de vida el millor possible. Quan li donen l'alta es dirigeix amb la seva germana María cap a casa seva i es troben l'okupa Marcos cantant i tocant la guitarra. Davant de tal situació, els germans l'adopten a la família i li permeten que continuï vivint al pis amb ells. Marcos toca pels carrers i les estacions del tren i coneix a Roma (amor al revés) una ginecòloga que es dedica a pintar quadres mitjançant els quals comença a relacionar-se amb ell. Lucas com teràpia per retardar l'oblit, comença a relatar els records d'un amic que conduïa un tramvia, els de la seva esposa morta, barrejant realitat i fantasia, passat i present. María escriu el relat aparentment poc relacionat amb la realitat que viuen, en que ressalten els passatges en els quals el seu protagonista decideix de casa anar a viure's en trens baixant a les estacions a comprar coses però sense sortir mai d'elles.


Sota d'aquest simple argument protagonitzat per uns personatges a qui no els passen coses extraordinàries, descobrim, en aquesta quotidianitat, una varietat de temes i situacions com el deteriorament que produeix la malaltia, la fragilitat, la memòria, la creativitat com a antídot a la monotonia, el respecte pels majors, la comunicació entre generacions, el valor dels records i de la imaginació que aconsegueixen que la història mantingui l'interès el lector fins al final de l'obra.

jueves, 3 de diciembre de 2009


Firmin de Sam Savage és la història d'una rata noruega, tretzena i última cria de la llorigada d'una mare alcohòlica que va donar a llum al soterrani d'una llibreria. No pot accedir a les cures d'aquesta per la seva flaca constitució; llavors descobreix l'amor a la lectura devorant els vells llibres que li envolten, però la seva curiositat venç aviat a la seva gana, així doncs al poc temps deixa d'alimentar-se dels llibres per llegir-los, fins al punt d'assolir una prodigiosa capacitat de lectura i una major erudició.


A través d'aquest personatge burgès, cinèfil, zoofílic, bohemi, sarcàstic i depressiu se'ns introdueix en un viatge iniciàtic per l'univers del llibre i de la literatura. I això és així, perquè de tant mossegar i deglutir pàgines Firmin es converteix en un talentós crític literari que comenta obres de Tolstoi, Eliot, Proust, Dickens, Carson, McCullers, entre altres. Però les seves preocupacions literàries no es limiten a aquest esperit crític sinó que també apareix una preocupació per l'estil d'allò que se'ns narra quan manifesta que no sap com començar a explicar la seva vida i que li agradaria ser com Nabokov o com Madox Ford per poder fer-ho amb frases tan brillants com "Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes" o "aquesta és la història més trista que mai no he sentit".


Aquest amor del protagonista de la història pels llibres fa que adopti una actitud quixotesca que l'ajudarà a superar la sensació de desemparament i exclusió a què està sotmès. El mateix Firmin es compara amb el Quixot quan diu "La veritat és que mai no he estat bé del cap. El que passa és que jo no ataco molins de vent. Faig alguna cosa pitjor: somio amb atacar molins de vent, estic desitjant atacar molins de vent i de vegades imagino que he atacat molins de vent. "


La nostra entranyable rata voldria ser personatge a totes les novel·les que l'han enlluernat i veu en la ficció la fuita a la rutina, a la vida. I això és així perquè aquesta novel·la, senzilla i sense pretensions, també és la història d'una solitud, d'una marginació, d'una incomunicació, d'un ésser que comprèn però que no pot ser comprès a mig camí entre l'home i la feristela urbana a la recerca d'un espai propi per a la comprensió. Tragicomèdia d'una vida, al·legoria de la nostra solitud davant del món que ens porta a buscar un sentit a l'existència en els somnis i en les fantasies dels llibres

jueves, 29 de octubre de 2009

Les Closes de M. Àngels Anglada, retrat de l'Empordà


Si vols que et sigui franca, però, hi ha dues coses que potser si trobo a faltar aquí a Bellvís, alguna vegada. Una és la marinada, que ací gairebé mai no arriba, i a Vilasirvent deixava tota la casa fresca com una flor; semblava que em dugués la frescor del mar, que m’agradava d’anar a veure alguna vegada.
(...)
- I l’altra? – li vaig demanar.
- L’altra cosa que m’enyoro, Adelaida, és... aquella flaire d’herba de les closes!”


Maria Àngels Anglada amb la seva novel·la “Les Closes”, crea un retrat del paisatge empordanès,sense tints costumistes o elegíacs, a través d’una mirada realista plena de poesia. La plana que la va acollir i d’on era originari el seu home li serveix a l’autora per explicar la història de la besàvia del seu espòs a través de tot un ventall de recursos narratius que van des de les cartes fins els retalls de diaris convertint-los, juntament amb la narradora/autora en diferents narradors que ens van donant retalls de la història que se’ns explica. Aquest canvis de narradors estan caracteritzats principalment per un domini del llenguatge pel que fa als diferents registres de la llengua. Així doncs, ens trobarem un llenguatge col·loquial amb expressions i frases fetes que cada cop se senten menys en la boca de la Serafina major, el periodístic de l’època en els retalls de diaris, el propi de l’advocacia, el judicial, el familiar utilitzat a les cartes o els diàlegs i el literari utilitzat per la narradora.

Però aquesta novel·la d’aprenentatge no només ens narra la història d’una família sinó que darrera amaga tot un seguit de temes que afectaven a l’autora i que volia denunciar amb la finalitat de conscienciar al lector. Un dels mes important és la por de l’autora a la transformació del paisatge empordanès a mans de l’especulació immobiliària: “pujaren al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Si, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’albers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitxa, tot, tot és amenaçat”.

Darrera de la novel·la trobem una feina de documentació important sobre la situació econòmica, social i política del s.XIX que se’ns presenta d’una manera senzilla a través dels esdeveniments que envolten l’assassinat de Tomàs Moragues. D’aquesta manera se’ns introdueixen esdeveniments històrics com les guerres carlines o l’arribada de la fil·loxera. No obstant la novel·la també ens apropa a altres esdeveniments històrics com podrien ser el despoblament rural,la situació de les dones vídues i el paper dels homes i les dones en aquella societat, entre d’altres.

Així doncs, podem concloure que Les Closes és una novel·la que dóna importància a les petites coses, que reivindica la defensa d’un paisatge únic, l’Empordà, i que està escrita a partir d’un correcte joc de narradors que li permeten avançar la història de manera àgil i denunciar aquells aspectes de la societat actual amb els quals no hi estava d’acord.

jueves, 24 de septiembre de 2009


“Creo que estarán de acuerdo conmigo en que, cuando alguien comienza a hablarte de los templarios, lo mejor es parar el primer taxi que pase por allí y salir huyendo" De tots aquests templarios, amulets, codis se'n riu Felipe Benitez Reyes en la seva novel·la Mercado de espejismos, convertint-la en una burla despietada del fenòmen que es universalitzar amb novel·les com el Codi da Vinci. En diferents moments de la novel·la fa referència a aquest tipus de llibres com per exemple quan diu que "con una Biblia en la mano y un manual de física y química en la otra se puede escribir un best seller impresionante”, o quan s'incita a Lolo Letaud que escrigui un llibre sobre els reis mags com si es tractés d'un receptari o de la combinació d'uns codis trillats.


Mitjançant la paròdia, l'humor i un gran maneig del llenguatge, el lector es passeja per un seguit de situacions delirants i aventures fantasioses. El protagonista de la historia Jacob, màscara de Manuel Vinuesa, accepta un encàrrec del seu amic Sam Benítez per a robar les relíquies dels reis mags suposadament custodiades en la catedral de Colònia. A partir d'aquí, la trama es desplega i ramifica en un munt de peripècies, de situacions rocambolescas, i d'episodis absurds protagonitzats per un tràfec de personatges pintorescos i esperpèntics.


Però, aquesta novel·la també ens parla dels miratges ("espejismos") de la vida definits com la debilitat del pensament, els paranys que ens brinda la nostra imaginació o la necessitat d'inventar-nos la vida.