L’últim amic és una novel·la que parla de l’amistat, un sentiment, segons l’autor, complex i ambigu que es diferencia de l’amor per la falta de sexe i de traïció, ja que aquesta última és “quelcom consubstancial a l’amor mentre que en l’amistat no té sentit”.
L’acció es situa a Tànger, als anys 60, on dos adolescents de mons força llunyans inicien una amistat. Tots dos estan profundament marcats per la història del seu temps i de la seva terra. Alí, intel·ligent, educat, atractiu, reservat i de mirada benèvola, prové d’una família quasi aristocràtica de Fez que va emigrar a Tànger; Mamed, impulsiu i violent, es tangerí de caràcter i porta la ràbia al cos. Es coneixen al Liceu francès i junts viuen les seves primeres aventures amoroses, les seves primeres cigarretes, lectures i pel·lícules que els obriran els ulls sobre les diferències existents entre el Marroc, un país on falta llibertat d’expressió, i altres països. Junts viuran també l’experiència de viure en un camp disciplinari, on la repressió del règim s’exerceix de la manera més cruel, el dos joves aprenen el valor de la integritat i passaran brutalment a l’edat adulta, perdent la candidesa de la seva joventut i dels seus somnis. Al sortir, Mamed se’n va a Suecia a treballar de metge, Alí abandona les seves aspiracions de cineasta per quedar-se en el en país. En la distància, l’un és converteix en l’altre. Mentre Mamed prospera a l’estranger, Alí viu de la seva família política. Mentre un té fills, l’altre pateix la infertilitat. En la llunyania, les seves mirades es distorsionen.
L’altre gran protagonista de la novel·la és Tànger que evidencia una modernitat respecte a la resta de Marroc per ser una ciutat més cosmopolita però que alhora serveix per posar en evidència les misèries i els defectes de la societat marroquina dominada per la humiliació i la impotència.
Però aquesta novel·la no només parla d’amistat, sinó que també hi apareixen altres temes com podrien ser la repressió del règim de Hassan II, la soledat, la por de l’emigrant, o el racisme europeu.
Es tracta d’un llibre interactiu perquè cada lector ofereix la seva versió particular sobre la relació dels protagonistes, i que l’apropa als relats orals inspirats en l’univers i la cultura àrab. També té elements autobiogràfics ja que la història està basada en el que li va succeir a un amic de l’autor que va trencar l’amistat amb el seu metge que alhora era el seu millor amic. Un altre dels aspectes biogràfics a destacar de la novel·la és l’episodi del camp disciplinari ja que Tahar Ben Jelloun l’any 1966 va estar en un campament disciplinari a El Hageb – Ahermemou.
Així doncs, podríem concloure dient que L’últim amic ens narra amb la crueltat justa i la tendresa necessària la historia d’una amistat que sobreviu a través de l’experiència de l’emigració, de la soledat, dels desencants de la maduresa, de la senzillesa d’allò quotidià, fins la darrera prova, la definitiva.
L’acció es situa a Tànger, als anys 60, on dos adolescents de mons força llunyans inicien una amistat. Tots dos estan profundament marcats per la història del seu temps i de la seva terra. Alí, intel·ligent, educat, atractiu, reservat i de mirada benèvola, prové d’una família quasi aristocràtica de Fez que va emigrar a Tànger; Mamed, impulsiu i violent, es tangerí de caràcter i porta la ràbia al cos. Es coneixen al Liceu francès i junts viuen les seves primeres aventures amoroses, les seves primeres cigarretes, lectures i pel·lícules que els obriran els ulls sobre les diferències existents entre el Marroc, un país on falta llibertat d’expressió, i altres països. Junts viuran també l’experiència de viure en un camp disciplinari, on la repressió del règim s’exerceix de la manera més cruel, el dos joves aprenen el valor de la integritat i passaran brutalment a l’edat adulta, perdent la candidesa de la seva joventut i dels seus somnis. Al sortir, Mamed se’n va a Suecia a treballar de metge, Alí abandona les seves aspiracions de cineasta per quedar-se en el en país. En la distància, l’un és converteix en l’altre. Mentre Mamed prospera a l’estranger, Alí viu de la seva família política. Mentre un té fills, l’altre pateix la infertilitat. En la llunyania, les seves mirades es distorsionen.
L’altre gran protagonista de la novel·la és Tànger que evidencia una modernitat respecte a la resta de Marroc per ser una ciutat més cosmopolita però que alhora serveix per posar en evidència les misèries i els defectes de la societat marroquina dominada per la humiliació i la impotència.
Però aquesta novel·la no només parla d’amistat, sinó que també hi apareixen altres temes com podrien ser la repressió del règim de Hassan II, la soledat, la por de l’emigrant, o el racisme europeu.
Es tracta d’un llibre interactiu perquè cada lector ofereix la seva versió particular sobre la relació dels protagonistes, i que l’apropa als relats orals inspirats en l’univers i la cultura àrab. També té elements autobiogràfics ja que la història està basada en el que li va succeir a un amic de l’autor que va trencar l’amistat amb el seu metge que alhora era el seu millor amic. Un altre dels aspectes biogràfics a destacar de la novel·la és l’episodi del camp disciplinari ja que Tahar Ben Jelloun l’any 1966 va estar en un campament disciplinari a El Hageb – Ahermemou.
Així doncs, podríem concloure dient que L’últim amic ens narra amb la crueltat justa i la tendresa necessària la historia d’una amistat que sobreviu a través de l’experiència de l’emigració, de la soledat, dels desencants de la maduresa, de la senzillesa d’allò quotidià, fins la darrera prova, la definitiva.
